bé ahir vaig proposar-me un "petit" repte, pujar a los mallos de Riglos, una ruta de 5,5 km anomenada el camino del cielo. Normalment aquesta ruta es fa en 2h i 30'. ara vaig jo.
començaré dient que en comptes del Camino del Cielo, jo ho vaig titular Camino del Infierno!
vaig estar 8h caminant, pujant i baixant muntanya, per a què mentir, ho vaig passar realment malament. només la muntanya i jo sabem el que ha passat allà dalt.
fóra penes i al lío. ho explico detalladament al meu llibre.
Com a experiència ha set extraordinària, donant-me consells positius per tot el camí, animant-me, donant-me forces per demostrar-me que jo puc, que l'EM no em frena, un cop més m'ha ensenyat a lluitar contra ella. amb això vull demostrar que tothom podem fer el que ens proposem, costi el que costi. No us rendiu, lluiteu pel que voleu, crea una satisfacció infinita.
encara que ho hagués passat malament, que no hagués disfrutat gens dels paisatges, veient com voltors i àligues volaven sobre meu, no tenir aigua, etc... he tret coses positives, sempre s'ha de buscar el positivisme en tot el que fem.
una d'elles que gràcies amb això vaig veure dos litres d'aigua! ja que normalment no en bec, una altra que la gent que et trobes pel camí tenen molt de companyerisme i no et sent sola en cap moment, si fa falta t'ajuden sense cap compromís, anglesos, francesos, vascos, madrilenys, de tot!
un altre aspecte positiu seria que m'he donat compte que puc arribar lluny, al principi de tot no podia caminar sense un bastó, avui en dia el bastó està treient pols i jo he pujat una muntanya!
bé acabaré aquí penjant tres fotos, però abans vull agrair personalment a les dues persones que em van rescatar i ajudar a veure la llum, dos molt bones persones, de Madrid, que no em van deixar continuar sola de cap de les maneres, van deixar la seva ruta per fer la meva, estaré eternament agraïda. Gràcies!
factor clau de tot, la paciència...
No hay comentarios:
Publicar un comentario